Fem ús de cookies pròpies i de tercers.Més informacióAcceptar
Cistella de la compra Tens 0 productes a la teva cistella
Total:
0,00€
Enviament i canvi de talla gratuït
Obrir franquícia nuanju Obre la teva pròpia botiga Nuanju!

Comprar a
NUANJU

Calçat infantil amb QUALITAT al MILLOR PREU

Som tres germans Núria, Andreu i Julio (Nu-An-Ju) i l'avi de Nuanju és el sabater dels nens per excel·lència. La responsabilitat de ser la major sabateria infantil i juvenil d'Europa ens porta a estar sempre pendents de la salut i correcte desenvolupament dels peus dels més petits. En Nuanju treballem amb les primeres marques del mercat per garantir-te la seguretat i qualitat que els peus dels teus fills necessiten.

Treballar amb les marques de calçat infantil més prestigioses del panorama Europeu ens permet oferir-te el calçat que és tendència en cada moment respectant i prioritzant totes les normes ergonòmiques i de salut imprescindible per al correcte desenvolupament del peu dels nostres fills.

Comptem amb calçat infantil per a totes les etapes del creixement dels més petits: des del primer calçat per a nadons, fins a sabates per a moments especials de la seva vida, com comunions o el primer dia d'escola. A la nostra sabateria infantil trobaràs sabates i sabatilles de tota mena: botes, esportives, xancletes, sandàlies, merceditas ...

El calçat que necessites, el tenim.

Veure més >

Marques destacades

Franquícia nuanju

Franquícies

La nostra cadena de botigues no para de créixer.
T'imagines ser propietàri@ d'una nova botiga NUANJU, tota per a tu?

Veure més

Últimes
NOTÍCIES

  • Divertida MANUALITATS:

    Divertida MANUALITATS:

    Una promesa és deure ... Aquí et donem una excel·lent idea de com reutilitzar les teves mitges per fer creatius Manairons amb cabells d'herba de la manera més senzilla i creativa pels petits de casa.

    Els petits no només passaran una estona creativa amb vosaltres sinó que a més aprendran sobre la germinació de la llavor i entendran que perquè una planta tingui un desenvolupament òptim, necessita terra amb nutrients, aigua, llum solar i sobretot cures.

    Et diem els materials per fer-la pren nota:

    • Mitges de niló
    • Llavors d'herba o escaiola
    • Terra preparada amb fertilitzant
    • Fil gruixut i resistent (fil de pescar, de niló ...)
    • Tisores
    • Adhesius d’ullets i boques o una cara dibuixada en un paper o botons i agulles ... (és moment de posar-hi imaginació!!)
    • Una superfície plana per treballar
    • Cola resistent a l'aigua
    • Un plat o recipient per col·locar el teu "Senyor Manairó cabells d'herba"

     

    Passos que han de seguir:

    1. Retalla la mitja per la costura, després obre-la pel llarg i posa-la sobre una superfície plana.
    2. Amb la terra humida, omple la mitja amb una capa de no més de mig centímetre de gruix. Cobreix aquesta capa amb un grapat de llavors d'herba o escaiola. Finalment afegeix més terra fins omplir-la per donar-li cos al teu "Senyor Manairó cabells d'herba"
    3. Lliga els extrems de la mitja de manera que quedi rodona i reforça-la amb el fil gruixut. El nus quedarà cap per avall, així les llavors quedaran a dalt i l’herba creixerà com si fos el cabell del "Senyor Manairó cabells d'herba".
    4. Ara és moment de deixar volar a la imaginació dels més petits: poden fer-li la cara dibuixant-la en un paper i unint-la al cos amb unes gotetes de cola resistent a l'aigua, o bé, aconseguir adhesius d’ullets i boques. Fins i tot poden fer servir botons i fixar-los amb una agulla.
    5. Col·loca el "Senyor Mananiró" en un recipient o test que tingui sempre aigua a la base, rega’l cada tres dies perquè comenci a germinar. Un cop hagi crescut l'herba, el teu petit podrà retallar-la i donar-li un tall molt original.

     

    I llest! Només caldrà ensenyar als teus petits sobre les necessitats i atenció que necessiten les plantes perquè la seva planteta creixi sana!

  • La llegenda dels Manairons

    La llegenda dels Manairons

    Als pobles dels Pirineus hi ha moltes històries que parlen d’aquests éssers diminuts, molt treballadors però també una miqueta eixelebrats. Segons diuen, es guardaven (o es guarden, ves a saber!) dins d’un canut de fusta d’aquells que feien servir les nostres àvies, besàvies,rebesàvies, rerebesà... bé, és igual! Per guardar les agulles. Mireu, igual que aquest que duc jo a la butxaca... Quan el canut es destapava els manairons sortien com un eixam d’abelles, cridant tots alhora: - Què farem! Què direm! Què farem! Què direm! – De seguida i ben d e p r e s s a se’ls havia de donar feina per a fer; si l’amo del canut dubtava o es distreia i no els encomanava cap feina per a fer, aleshores els Manairons... nyec!! L’escanyaven en un tres i no res!!! Per això calia anar amb molt de compte. Ai... Us imagineu tenir una colla de bitxets treballadors que ens facin tota la feina? Que ens endrecin l’habitació, que ens facin el llit, els deures de matemàtiques...

    Bé, tot i que, com us deia, se n’expliquen moltes d’històries dels manairons, jo us n’explicaré una que va passar fa una colla d’anys en un poble del Pirineu anomenat La Guàrdia d’Ares...Diu que una vegada, en un mas del Pirineu, hi vivia un home que es deia Cinto. Segons sembla en Cinto, que era l’amo del mas i de les terres, havia fet al llarg dels anys una gran fortuna. Les coses li anaven realment bé i per això tothom li tenia una miqueta d’enveja. Tothom deia que s’havia fet ric gràcies a què tenia el canut dels manairons. Ja us ho podeu imaginar! Quan era època de llaurar no li calien ni homes ni bèsties; en tenia prou amb obrir el canut i quan elsmanairons sortien esperitats reclamant feina només havia de donar-los ordres i...z u p z u p z u p z u p z u p ...!!! En un obrir i tancar d’ulls els seus camps estaven llaurats i a punt per sembrar. D’aquesta manera al llarg dels anys i gairebé sense esforç en Cinto i tota la seva família s’havien anat convertint en els més rics de la vall.

     Un dia de mercat en Cinto decideix baixar a la fira d’Organyà per a comprar la millor mula que tinguessin, acompanyat d’en Miquelet, el seu mosso de més confiança. I això que quan ja eren a un tros de camí, en Cinto, de sobte, se n’adona que s’ha deixat el canut dels Manairons a sobre el llit. Ai! I si algun envejós li pren?- Miquelet, torna cap al mas de seguida sense perdre ni un minut i em duus un canutet d’agulles que trobaràs sobre el meu llit. Però sobretot! Ni se t’acudeixi d’obrir-lo, em sents?- li diu en Cinto. I ja veus al Miquelet que no té més remei que desfer tot el camí de pujada, que ara és de baixada, cames ajudeu-me. Al cap d’una estona de carrera en Miquelet passa pel costat d’un rierol on hi ha una camperola fent la bugada:- Miquelet! Home! Què fas que corres tant? Que has vist un fantasma???– diu la dona, rient.- Ai! Vaig a buscar el canut del meu amo, que se l’ha deixat al mas! – li diu, sense aturar-se, en Miquelet.- Doncs vés amb compte no l’obrissis pas, eh? – li diu la dona, que ja sap el què hi ha a dins.

    - Sí, si... – respon en Miquelet que gairebé ni el sent. Quan arriba a les primeres cases del poble de la Guàrdia d’Ares es troba un avi que està assegut al pedrís d’una casa, prenent el sol del matí.- Ai Miquelet! Quina pressa tens? Que et persegueix algú??? – li diu el bon home- No, no! És que vaig a buscar el canut del meu amo, que se l’ha deixat al mas! – li diu, una altra vegada, sense ni aturar-se.- Ui, doncs ves amb compte que no se t’obri, eh?– l’avi li diu el mateix que la dona. Però en Miquelet segueix el seu camí sense aturar-se. Al cap d’un tres i no res arriba al mas amb un pam de ll e n g u a fora i vermell com un tomàquet. Puja a l’habitació de l’amo i a sobre del llit hi troba el canut. I gairebé sense descansar torna a enfilar el camí de pujada. Es torna a creuar amb els dos personatges que li tornen a dir el mateix, que vagi en compte amb el canut i tota la pesca...

    Aaaaaai.... però de tant dir-li a en Miquelet li comença a picar la curiositat i la tafaneria!I si obrís el canut només un momentet, per saber el què hi ha a dins i de seguida tancar-lo? Segur que no passaria res i l’amo no se n’adonaria...Total, que s’espera a arribar a un indret del bosc on no hi ha ningú, agafa el canut i... flups! Hi treu el tap!!! Ai mare, i tot d’una que comencen a sortir esperitats un raig de manairons que feia fredat de sentir: «Què farem, què direm? Què farem, què direm?»,brunzeixen neguitosos davant dels seus nassos com un eixam de mosquits. El mosso, tot desconcertat, no sap què fer ni què dir. Finalment se li ocorre de dir:- Ai, doncs, doncs, doncs... Agafeu tots els rocs que trobeu i atartereu-los allà dalt!!

     I ja veus a tota la colla de manairons, diminuts però plens d’energia que comencen a agafar rocs per tot arreu i a apilar-los a una banda del camí. I en un tres i no res formen un pedregar (una tartera) tan grossa com tres camps de futbol. I feta la feina que tornen a dir:- Què farem, què direm? Què farem, què direm? Què farem, què direm?I el mosso que ja no saps què dir crida:- Torneu-vos a ficar dins del canut, per l’amor de Déu!I zzzzzzzzzzzzzzzzzzup! Tal dit, tal fet. En un tres i no res els manairons que es fiquen un altre cop dins del canut amb un remolí, com quan traiem el tap de l’aigüera, sabeu? I en Miquelet, que li tremolen les cames, els braços i fins i tot les dents, finalment aconsegueix posar-hi el tap... Ufff!! Quin esglai!

    I el mosso enfila de nou el camí de pujada fins que una miqueta més amunt es troba el seu amo que ja l’espera (una miqueta neguitós) perseguir el camí fins a Organyà. L’endemà al matí l’amo treu foc pels queixals.—Què carai vas fer ahir als manairons?—Jooo? No res... No, no , no... el vaig pas obrir, el canut —balbucejava en Miquelet.—No ho neguis, que bé m’ho he prou trobat aquesta nit. Estaven xops de suor!—Ai amo! Perdoneu la meva tafaneria —va confessar finalment el mosso—. No sabia què manar-los, i al final, els vaig dir que traginessin rocs i pedres.—Doncs tu sí que has tornat a nàixer, xicot! Si no els haguessis manat cap feina, t’haurien escanyat allí mateix. Així va ser com en Miquelet es va salvar per poc de la mala bava dels manairons i des d’aquell dia va aprendre a ser més prudent i no deixar-se endur per la tafaneria. Ah! Per cert! L’indret del bosc on van actuar els manairons, encara avui es coneix com el Tarter dels Manairons; són un munt de pedres i rocs a l l a r g a s s a t , al mig del bosc, que ningú s’explica d’on van sortir. Bé, vosaltres sí que ho sabeu,oi?